Inici    Biografia    Pintura    Dibuixos    Aquarel·la    Escultura i Joies    Art Gràfic    Contacte  

Pintura
Tornar al
Primera època

De la no figuració a l'informalisme

Retorn a la figuració

Època essencial

Darrera època
Pintura
Tornar al
Primera època

De la no figuració a l'informalisme

Retorn a la figuració

Època essencial

Darrera època


El sueño de Enrique (1953) Oli sobre tela. 50 x 61 cm.

En el llibre Pintura catalana contemporània, J.L.Cirlot parla d’Eduard Alcoy a partir del moment en què rep la influència del que fou l’autèntica represa d’avantguarda als anys cinquanta: Dau al Set¹. I efectivament, en aquest oli trobem un univers màgic que es podria relacionar amb el de Joan Ponç, probablement el pintor més significatiu del grup en aquells primers anys. Hi ha, tanmateix, una diferència: si Ponç busca una continuïtat amb la natura verge, aquí l’Alcoy es torna a situar en un àmbit urbà. I perifèric. Però ara en el pla del somni (recordem, de nou, Foix: «És quan dormo que hi veig clar...»)². Es tracta, doncs, d’un paisatge interior. O més ben dit, d’una pluralitat de paisatges: a l’esquerra, la ciutat pròpiament dita, una ciutat de record, de festa i vacances, amb platja i globus que s’enlairen...; a la dreta i més a prop, una tanca darrere de la qual s’alcen unes muntanyes esquemàtiques; i, en primer pla, un titellaire envoltat d’elements impensats: un ocell tancat en una gàbia, d’escacs, una carta –l’as de copes- i una espelma encesa; i entre ells, ignots dibuixos a terra, com traçats en la sorra. I encara, entre les cames del titellaire, un altre paisatge geomètric, amb línies en perspectiva i signes sobreposats que recorden els de Klee. D’aquestes figures, potser la més curiosa és una mena de cartografia en el centre de la qual hi ha l’as de copes, i que sembla dialogar amb un cercle que hi ha al cel, i que sens dubte és la lluna, però envoltada de puntes com les que s’usen per representar el sol.
El somni és això: superposició de plans, entreteiximent de relacions inèdites...Com, per exemple, la del titellaire amb els ninots que mou amb els fils i que semblen bufes del dia dels innocents. El somni és estranyesa que s’embeu del passat. En canvi, la manera de pintar segueix mirant endavant: els subtils valors cromàtics desmenteixen la ingenuïtat de les línies.Car allò que sembla ingenuïtat en realitat és distància: amb ella, les figures ens parlen del seu allunyament, en tant que línies i colors, i també en tant que món de somni, de qualsevol clau desxifradora a la qual recórrer en el pla de la representació.
¹ Cirlot,J.E. Pintura catalana contemporània Omega. Barcelona, 1961
² Foix, J.V. On he deixat les claus (dins d’Obres completes. Poesia, Edicions 62. Barcelona.1974.

Josep Casals

Eduard Alcoy  

Eduard Alcoy, 2008