Inici    Biografia    Pintura    Dibuixos    Aquarel·la    Escultura i Joies    Art Gràfic    Contacte  

Pintura
Tornar al
Primera època

De la no figuració a l'informalisme

Retorn a la figuració

Època essencial

Darrera època
Pintura
Tornar al
Primera època

De la no figuració a l'informalisme

Retorn a la figuració

Època essencial

Darrera època


Acròbata Dansaire 1 (1987) Oli sobre tela. 35 x 22 cm.


Les imatges dels acrobates en la plenitud del seu art són el temad'aquestes quatre teles, intimistes i de petit format com totes les que havien d' exhibir-se en l' exposició que Alcoy anava preparant la primavera del 1987 i que ja no fou a temps d'inaugurar. Els quatre personatges són subjectes dansaires que conformen un únic conjunt en que el ball i el gest es combinen sobre la base d'acurades declinacions cromàtiques que dialoguen amb l'espai total de les superfícies fortament bidimensionals. Els cossos eteris i elàstics de les quatre figures desenvolupen amb fermesa poètica balls alternatius, capaços de captivar la nostra atenció i seduir-nos subtilment per portar-nos a l'interior d'un circ sense carpes ni murs evidents. De fet, som conscients de visitar un circ interioritzat per la pintura que li destina amb generositat els seus espais de ficció. Sobre les lleugeres i adornades sabatilles del ballarí s'articula el pes d'unes poderoses cames que no perden mai l'equilibri malgrat la perillositat del seu pas de dansa. Imaginem un gran abisme, real i psicòlogic, que s'obre sota el nimi suport que forneix el fil prim que actuarà com a camí de l'acròbata on assumeix el repte d'exposar les seves habilitats. El cos, que resulta quasi inexistent i dolçament integrat sobre el fons de la tela, dóna pas estable al rostre i als elegants moviments deis braços i mans dels quatre funambulistes creats el 1987.
     El pintor ha triat un tema que va estimar des dels seus inicis i que arrela en les primeres fantasies dels anys cinquanta, properes a Dau al Set i a algunes propostes mironianes i picassianes. Aleshores els ballarins i equilibristes del final de la postguerra acabaven per esdevenir simultaniament arlequins, dimonis, músics, picadors o destres. Ara, amb la mirada posada més de trenta anys endavant, són imatges eminentment plàstiques a les espatlles d'una densa tradició iconografica pròpia i aliena que podria remuntar-se a l'antiguitat o al món romànic si no volem deturar-nos simplement en iniciatives més modernes, com les de Tiepolo, o recordar encara les més properes de Daumier, Toulouse-Lautrec, Degas o, fins i tot, ChagalL. Malgrat aquestes o altres afinitats temàtiques, és clar que Alcoy incorpora la seva mirada i els seus motius al ball d'aquests quatre dansaires tocats per orient i els fa viure sense perdre exotisme en el seu univers poblat per les llunes i els astres, els signes i les lletres, el rellotge, les disfresses i els barrets. Tots aquests motius tornen aquí auxiliats pels blaus, els verds i els grocs o els violetes reivindicant poc o molt el seu paper. Són signatures o avals d'un llenguatge que trobem en pintures anteriors i en obres d'aquest mateix moment. El podem descriure com una etapa innovadora que aspirava a més però que, malauradament, va acabar ofegada per la prematura mort de l'autor. Tot i així, la consciència d'haver arribat o de poder arribar a un punt final explica la projecció sintètica sobre aquest seguit de teles del 1987, de tot el seu bagatge anterior i d'unes técniques que havia treballat entre el 1950 i el 1955 i just després de l'informalisme. És curiós constatar que entre les lletres guanya terreny la A, a la vegada anàrquica i alcoiana, i entre els signes es distingeix la forca diabòlica que recorda també la Y final del cognom del pintor, a la qual no va voler renunciar mai en favor de la 1, per una qüestió que podríem entendre com un problema gràfic. Existeixen alguns dibuixos no figuratius del 1955 o 1956 en que Alcoy juga a camuflar entre formes sense referent totes les lletres del seu cognom.
     Entenem, doncs, que en aquestes pintures el món de la faràndula, el món errant i erràtic dels firaires no ha perdut la seva màgia, ni la seva paradigmàtica malenconia que es fa present en les fugisseres boirines que dissolen algunes de les formes. Sens dubte, hi ha també lloc per a puntuals esclats de color que omplen els mal·leables cossos dels equilibristes de ficcions de festa i alegria, pero resta una tristor intrínseca, acceptada sense desesper i que emergeix malgrat el somriure irònic d'algun rostre. Cal disfressar la cara real en la màscara per a convertir-la en l'antifaç teatral i consagrar-la com a maquillatge. Les flexions, les curvatures, els gestos serveixen per descriure els compassats moviments d'un llenguatge gestual que esdevé artifici artístic en tota mena d'escenaris o artifici paracinematogràfic, ja que no hem d'oblidar suggeriments com els nascuts de les grans creacions fílmiques de Federico Fellini, part important dels paisatges visuals coneguts per Eduard Alcoy.

Rosa Alcoy

Eduard Alcoy  

Eduard Alcoy, 2008