Inici    Biografia    Pintura    Dibuixos    Aquarel·la    Escultura i Joies    Art Gràfic    Contacte  

Pintura
Tornar al
Primera època

De la no figuració a l'informalisme

Retorn a la figuració

Època essencial

Darrera època
Pintura
Tornar al
Primera època

De la no figuració a l'informalisme

Retorn a la figuració

Època essencial

Darrera època


Tríptic dels destres 1 (1975) (1976) Acrílic sobre tela. 73 x 73 cm.

       Tauròfils o detractors de la tauromàquia assistim, protegits per la barrera, a una de les recreacions que Alcoy ens fa d'aquest món tan controvertit. No és el primer cop que el mestre pinta toreros. Hi té querència. Sabem que és un tema recurrent al llarg de la seva obra, però ens aturem fascinats per l'aire estatuari i l'olor de resclosit d'aquests herois sense muleta, que afirmen la seva personalitat davant les siluetes aïllades i fimbradisses d'aquells primers destres poc més que adolescents.
      Alcoy entenia de toros i gaudia de la plasticitat d'una festa que no admet el terme mitjà. És potser per això que la traïció que es farà a l'animal, en deixar-se seduir per la mística d'un ritual precís i envoltat per la tragèdia, l'obliga a recrear amb ironia i sense tensió aquest món tan al·legòric i tan primitiu alhora.
      Topem amb una composició que traeix els límits habituals del quadre. L'artista elabora una paràfrasi matemàtica a partir de la mateixa litúrgia del toreig: tres espases i sis toros; tres terços; tres fases d'execució abans de l'estocada; quinze minuts per triomfar, tal vegada per morir. .. un tríptic per a tres destres.
      Quan Alcoy pinta aquesta obra, ja fa anys que no viu en directe una cursa de braus. Té problemes de visió, el molesta el sol, la calor, les aglomeracions ... , però ha delimitat el seu univers particular i ha aconseguit que la processó de toreros allargui el paseíllo fins al seu estudi, arrossegant amb ells tota una cosmogonia que es distorsiona per tal d'amotllar-se a les condicions d'aquest nou hàbitat.
      Des d'un extrem de la composició l'home del clarí esbufega anunciant, obstinat, l'inici d'una cursa impossible. Fa una nit assolellada. Una multiplicitat d'astres rogencs asseguren un calidoscopi d'ombres, però els destres ni tan sols són a la plaça. Apòstates farts de capejar, cada tarda, una mort cornúpeta i mitificadora es resisteixen a mirar el rellotge, aturat des de fa estona a les cinc de la tarda.
      El primer espasa, instal·lat a l'espai central, llueix l'aplom de l'experiència. S'ha adonat que l'artista el contempla i s'aposta per deixar-se retratar. El mestre el complau i li emmarca el rostre coronant-lo amb la mantera. Tot seguit el vesteix tabaco y oro i deixa que la passamaneria defugi els límits que imposa la seda per incorporar-se al paisatge. Sabedor del caràcter supersticiós que acompanya els toreros, l'artista obsequia el destre amb un insòlit amulet: una espatllera penjada a modus d'exvot amb la imatge d'un enigmàtic matador, de patilla pronunciada i desconcertant ceguesa. Ara el destre sembla satisfet: aquí no fa vent i l'ambient és ple de talismans i filacteris que allunyen la fatalitat. Reconeix al seu davant l'estampeta esgrogueïda d'una Macarena, la silueta de la qual ja es dibuixava en aquelles primeres tentines sobre l'art del toreig. Aquesta apareix clavada al pit d'un vell maniquí coronat per dos ocellots que, abillats de gala, grallen les desfetes d'antigues cròniques taurines. El bust sembla més aviat un conversador lacònic. I:artista l'ha redimit de l'assaig etern de la vestimenta aliena, i li brinda l'oportunitat de compartir cartell amb tot un destre. Irònicament negat per les passades i el joc de canell, i malgrat l'escassa vistositat de mitja torera amb prou feines envastada, aquest curiós espontani augura, amb estoica dignitat, el seu tremp davant del toro.
     La festa s'allarga més enllà de l'escenografia central, lligant les teles amb una saragata de construccions difícilment urbanitzables. Mig camuflades entre l'amalgama anàrquica d'edificis i plantes, algunes criatures donen la benvinguda als destres; d'altres, avesades a un paisatge de tardor perpètua, observen amb recel l'alegria encomanadissa d'aquests hostes d'estampa rutilant.
      A les bandes del tríptic, dos joves matadors es captenen curiosament altius. Les seves figures mantenen contrastos de pell i color sota l'atenta mirada de la resta de la quadrilla: el perfil rígid d'un picador amb barret d'ala rodona, el tors d'un veterà banderiller o el cap semiocult de l'home de confiança. Però del posat torero només els queda una silueta que es desdibuixa sucumbint a la màgia de l'entorn. La ironia de l'artista esclata en l'execució dels joves destres que renuncien, definitivament, a la vistositat de les veròniques o al repte d'un natural de muleta. La fulgència de les seves alamares pateix progressivament el mimetisme d'una botànica desconeguda, al temps que aquesta absorbeix per al paisatge la llum daurada de la passamaneria.
      Les taquilles d'ombra i sol romanen buides. I:espectacle no és a la plaça. Ho saben la manola llicenciosa i el murri caça talents que contemplen, des d'una llotja improvisada, la seguretat rondenya amb què l'artista executa la seva obra. Arriba l'hora de la veritat. L'home sap que amb la sort de la muleta un destre es fa la reputació. Pinzell en mà, el mestre es disposa a quallar la feina: vol perpetuar a la tela l'essència fugitiva d'un art tan efímer.
      El toro el contempla escudat en la feblesa dels barrots d'una gàbia d'ocells. Ni noblesa ni trapío ni casta ni malvasia. Té més aviat l'aire ingenu d'un souvenir de barraca de fira, amb la pell d'aspre vellut sintètic i rígides potes de fusta -continua l'asteisme-o Alcoy respecta l'animal que inconscientment accepta un combat desigual, banya contra espasa, on només la seva mort és segura. I.:homenatge no rau a enaltir les qualitats paleses de la bèstia, ans al contrari, la fragilitat i la indefensió d'aquest toro de fireta simbolitzen la probable iniquitat comesa en condemnar un reu sense judici previ. Però Alcoy no judica, simplement mostra el seu art i avui l'última estocada la brinda als seus convidats, plàcidament acollits en un paisatge on la sang no fa la festa.
      El cartell que anunciava la cursa s'esvaeix com un núvol al temps que torna a sonar el clarí. De ben segur el mestre sortirà per la porta gran entre els aplaudiments que atorga el públic a la feina ben feta.

Carla Alcoy

Eduard Alcoy  

Eduard Alcoy, 2008